23102:
GUILIA,
la
filla
de
Déu
Encara
ho
recordo
bé:
23
de
desembre
del
1944,
estàvem
sopant
quan
van
entrar
a
casa.
L’àvia
i
la
mare
cridaven,
el
pare
demanava
que
se
l’enduguessin
a
ell,
i
que
ens
deixessin
a
nosaltres
lliures.
Jo
i
el
meu
germà
Aaron
simplement
observàvem
aterrats.
Sense
gairebé
adonar-nos-en
ja
ens
havien
entaforat
en
una
habitació.
Fora
es
sentia
la
mare
i
l’àvia
plorar,
jo
intentava
convence’m
que
allò
només
era
un
mal
son.
De
sobte
un
tret
va
callar
aquelles
veu
espantades,
tanco
els
ulls
el
més
fort
que
puc,
”no
és
real,
no
és
real”
em
repeteixo,
un
crit
ofegat
surt
de
la
boca
de
la
meva
mare.
Després
d’això
res
del
que
recordo
d’aquella
nit
és
nítid.
El
següent
fet
que
tinc
clar
és
quan
em
van
portar
a
una
espècie
de
presó,
ja
n’havia
sentit
parlar,
les
anomenaven
camps
de
concentració.
Vaig
arribar
allà
amb
l’Aaron
i
ens
van
ficar
a
una
sala,
allà
ens
van
donar
un
uniforme,
que
pel
que
havia
pogut
veure
tothom
duia.
Després
ens
van
rapar,
podia
veure
el
que
abans
havia
estat
la
meva
cabellera
negra
escampada
per
terra.
Ningú
es
va
molestar
en
preguntar-me
com
em
deia,
primer
em
cridaven
de
“tu”,
més
tard,
em
van
tatuar
un
número
al
braç
“23102”
aquest
es
convertiria
en
el
meu
nou
nom.
Guilia,
(filla
de
Déu)
quedaria
només
en
la
meva
memòria.
A
partir
d’aquest
moment
vaig
perdre
qualsevol
tipus
de
contacte
amb
els
que
abans
havien
estat
la
meva
família.
La
primera
nit
va
ser
la
més
dura,
em
van
portar
a
empentes
fins
a
una
barraca,
allà
em
van
assignar
una
llitera,
jo
com
era
la
més
jove
de
les
tres
que
hi
dormiríem
em
va
tocar
a
dalt
de
tot,
em
vaig
fixar
que
les
lliteres
més
baixes
tenien
un
matalàs
de
palla,
jo
en
canvi
dormia
sobre
una
taula
de
fusta
humida,
que
em
calava
tot
el
fred.
Ningú
parlava,
tot
era
silenci,
només
se
sentien
les
dents
de
la
gent
petar
pel
fred.
Vaig
sentir
uns
plors,
provenien
del
fons
de
l’habitació,
em
vaig
llevar
i
a
les
palpentes
vaig
intentar
arribar
fins
al
seus
orígens.
Allà
vaig
veure
una
noia,
també
dormia
a
la
llitera
més
alta,
aparentment
érem
iguals,
les
dues
amb
aquell
uniforme,
sense
cabell
i
amb
un
número
tatuat
al
braç,
quan
em
vaig
apropar
una
mica
més
vaig
veure
que
tenia
tot
el
cos
ple
de
ferides.
Des
d’aleshores
la
Haviva
es
va
convertit
en
la
meva
millor
i
única
amiga.
Al
sortir
el
sol,
van
entrar
a
l’estànça
cinc
homes
amb
aquell
uniforme
que
tant
respecte
m’imposava,
jo
no
estava
al
meu
llit,
m’havia
passat
tota
la
nit
parlant
amb
la
Haviva,
em
van
veure,
em
van
agafar
amb
brutalitat
pel
braç
i
em
van
tirar
contra
un
llit,
un
home
amb
cara
de
pocs
amics
es
va
apropar
a
mi
i
em
va
començar
a
colpejar
a
l’esquena
amb
un
fuet,
mentre
cridava
amb
ira
“ Els
nous
sempre
doneu
més
problemes,
ja
t’ensenyaré
jo
a
tu
què
s’ha
de
fer
a
l’hora
de
dormir!”.
Desprès
de
dos
minuts
de
cops
sense
pausa
em
va
aixecar
amb
brutalitat
i
em
va
empentar
cap
a
l’exterior,
em
va
donar
una
pala
i
em
va
portar
fins
a
un
camp
per
llaurar,
vaig
interpretar
que
aquell
dia
no
esmorzava.
Vaig
treballar
una
hora
rere
l’altra,
fins
a
les
dues
del
migdia.
Per
fi
l’hora
de
dinar,
tenia
molta
gana,
un
dels
homes
es
va
apropar
a
mi
i
em
va
donar
una
llesca
de
pa,
jo
veia
com
tothom
se’l
menjava,
ningú
esperava
el
primer
plat,
tots
començaven
altre
cop
a
picar,
em
vaig
adonar,
aquest
tros
de
pa
era
tot
el
que
hi
havia
per
dinar.
Vaig
resignar-me
a
seguir
cavant,
Haviva
m’anava
explicant
com
era
la
seva
vida
abans
d’entrar
en
aquest
camp.
La
tarda
anava
força
bé,
no
resultava
tant
dolent
com
m’havien
explicat;
llavors
ens
va
reunir
a
tots
a
una
espècie
de
plaça,
al
mig
hi
havia
dues
cordes,
no
entenia
res,
un
home
de
cos
robust
ens
va
fer
callar,
va
pujar
a
la
plataforma
un
noi,
no
deuria
ser
gaire
més
gran
que
jo,
però
aparentava
el
doble
de
l’edat
que
tenia,
les
seves
cames
semblaven
escuradents,
tenia
el
cos
ple
d’esgarrapades
i
a
dures
penes
era
capaç
de
mantenir-se
dret,
ja
no
tenia
forces
per
treballar.
Li
van
posar
la
corda
al
voltant
del
coll,
el
cos
es
balancejava
mentre
la
vida
se
li
escapava,
no
podia
deixar
de
mirar.
Al
final
del
dia
estava
tota
suada,
la
única
cosa
que
desitjava
era
una
bona
dutxa,
però
no
m’ho
van
permetre.
Per
sopar
em
van
donar
mig
bol
d’alguna
cosa
semblant
a
un
estofat.
Estava
completament
baldada,
una
jornada
de
15
hores,
no
podia
amb
la
meva
ànima,
el
que
més
em
pesava
era
saber
que
aquell
només
era
el
primer
dia.
Els
dies
anaven
passant,
tots
eren
iguals.
Et
llevaven
només
cantar
el
gall
i
treballaves
de
sol
a
sol.
Jo
seguia
amb
l’esperança
de
veure
la
meva
família,
la
Haviva
m’explicava
que
ella
feia
temps
que
era
allà
i
encara
no
sabia
res
dels
seus
pares,
la
única
esperança
que
tenia
era
que
treballessin
a
la
cuina
o
a
la
infermeria,
per
el
que
havia
sentit
era
l’única
manera
de
sobreviure,
la
resta
no
duraven
més
de
sis
mesos.
Ja
portava
un
mes
i
mig
en
aquell
lloc,
m’havia
aprimat
més
del
que
m’hauria
pogut
imaginar,
el
cos
no
em
responia.
Va
ser
un
divendres,
estava
tan
cansada
que
no
era
capaç
d’aixecar-me,
jo
ho
intentava
però
les
cames
no
em
feien
cas,
eren
només
les
cinc
de
la
matinada.
Aquell
home
del
primer
dia
em
va
tornar
a
agafar
del
braç
i
a
empentes,
em
va
portar
a
una
garjola
molt
petita,
no
tenia
ni
espai
per
seure,
vaig
estar
tot
el
dia
allà
ficada,
denpeus.
L’home
deia
que
era
un
gandula.
Poc
a
poc,
aquella
garjola
i
jo
ens
vam
fer
íntimes
amigues,
passava
més
temps
allà
dreta
que
al
meu
propi
llit.
De
fet
preferia
estar
allà
ficada
que
no
pas
testimoni
dels
penjaments
que
feien
al
mig
de
la
plaça.
Va
arribar
el
20
de
març
de
1945,
per
la
Haviva
un
dia
molt
important,
era
el
seu
aniversari,
feia
17
anys,
volíem
celebrar-ho
les
dues
juntes.
La
millor
idea
que
vam
tenir
va
ser
d’intentar
aconseguir
una
llesca
de
pa
i
mig
pot
de
melmelada,
seria
tot
un
banquet
per
a
nosaltres.
Jo
em
vaig
quedar
a
fora
vigilant,
era
una
nit
freda
com
tantes
altres,
plovia
a
bots
i
barrals,
no
hi
havia
llum,
de
tant
en
tant
un
llamp
dividia
el
cel
on
dos,
acompanyat
d’un
tro
que
retrunyia
amb
força.
La
Haviva
va
entrar
a
la
cuina.
La
nit
va
acabar
i
la
tempesta
ja
havia
amainat,
la
Haviva
no
sortia
de
la
cuina,
per
un
moment
vaig
pensar
que
m’havia
abandonat
allà
fora.
Vaig
anar
a
treballar,
ella
no
va
aparèixer
pel
camp,
el
meu
primer
pensament
va
ser
quina
barra,
després
vaig
pensar
que
potser
li
havia
passat
alguna
cosa.
A
l’hora
del
descans
vaig
anar
a
buscar-la,
ningú
no
l’havia
vista,
poder
estava
en
aquella
gàbia
estreta
per
no
llevar-se
a
l’hora.
Les
set
de
la
tarda,
ens
concentren
a
tots
a
la
plaça,
ens
fan
callar
i
ens
presenten
la
víctima
de
la
corda.
Era
ella,
la
Haviva.
L’acusaven
de
traïdora,
ningú
havia
fet
cas
al
que
deia,
a
ningú
li
importava
el
seu
aniversari.
Vaig
tancar
els
ulls
amb
força
i
em
vaig
repetir
“no
és
real,
no
és
real”.
Els
dies
passaven
cada
cop
més
lents,
la
gent
de
la
meva
barraca
anava
desapareixent
i
alhora
en
venia
de
nova,
una
dona
d’uns
trenta
anys
deia
que
estaven
experimentant
amb
el
seu
fill,
al
principi
la
prenia
per
boja,
després
em
vaig
adonar
que
tot
era
cert,
vaig
sentir
parlar
uns
nazis
d’unes
càmeres
a
baixa
presó,
transplantament
d’ossos,
vacunes
que
infectaven
de
malària,
tifus
...
tot
sonava
molt
inversemblant
a
les
meves
orelles,
el
pitjor
és
que
tot
era
cert
26
d’abril
de
1945,
ja
no
puc
mourem
pràcticament.
Ve
aquell
guarda
amb
cara
de
pocs
amics
i
em
diu
que
em
ja
no
serveixo
per
a
res,
que
he
arribat
al
límit
de
les
meves
forces.
A
mi,
i
a
desenes
de
persones
més
ens
porten
fins
a
uns
vestuaris
i
ens
fan
despullar.
La
gent
parla
d’unes
càmeres
de
gas,
estic
aterrada.
A
fora
es
senten
crits,
de
cop
entren
al
vestuari
uns
homes
amb
un
uniforme
que
no
havia
vist
mai,
sento
trets,
crits
i
explosions:
els
britànics
havien
arribat
al
camp
de
concentració
per
alliberar-lo.
Ara
tinc
69
anys,
recordo
aquell
dia
i
no
m’ho
crec,
poder
va
ser
el
destí
o
simplement
un
cop
de
sort.
“Nou
camions
i
milions
de
persones
felices”
Treballant
tot
el
dia,
per portar calers a casa,
divuit hores pencant,
i tres monedes guanyant.
per portar calers a casa,
divuit hores pencant,
i tres monedes guanyant.
Injustícia?
No,
que
va!
Al tercer món és el que hi ha,
tres hores caminant per treballar,
o sis per a l’escola anar.
Prefereixo treballar,
portar diners i menjar,
amb família nombrosa,
i vuit boques que alimentar.
Potser sóc jove, quinze anys,
però aquesta vida així funciona:
mentre uns gaudeixen de la seva fortuna,
els altres morim per no poder pagar una vacuna.
És aquesta amargura
de no saber el que t’espera,
si algun dia canviarà,
o sempre serà igual.
Però sabia que aquest dia arribaria,
nou camions plens de menjar,
que alguna persona donaria,
i la vam rebre amb alegria.
Al tercer món és el que hi ha,
tres hores caminant per treballar,
o sis per a l’escola anar.
Prefereixo treballar,
portar diners i menjar,
amb família nombrosa,
i vuit boques que alimentar.
Potser sóc jove, quinze anys,
però aquesta vida així funciona:
mentre uns gaudeixen de la seva fortuna,
els altres morim per no poder pagar una vacuna.
És aquesta amargura
de no saber el que t’espera,
si algun dia canviarà,
o sempre serà igual.
Però sabia que aquest dia arribaria,
nou camions plens de menjar,
que alguna persona donaria,
i la vam rebre amb alegria.
Els petits ja no es queixen
de que tenen set o gana,
no, no, tot el contrari,
demanen menys, encara!
Hospitals construïts,
han alegrat les nostres vides,
i escoles a les zones,
que han alegrat els mes joves.
Agraïts estarem sempre,
per aquesta meravella,
que ens ha millorat la vida,
i que ha alegrat fins a la més vella!
Ara
feliços som,
per saber que en el món,
encara queda gent bona i amb cor.
per saber que en el món,
encara queda gent bona i amb cor.
Anna
Mantis
Benitez
08/04/12
SEPULTAT SOTA LA SORT
“Un cop de sort”, no sé
què és el que pensa la gent quan escolta aquestes paraules, però de ben segur
que no pensen el mateix que jo. A mi, això, em recorda una experiència que vaig
tenir, farà un parell d’anys, i que dóna un sentit completament diferent a
aquesta expressió. I doncs, és aquest fet el que trobo oportú d’explicar ara.
Era un matí qualsevol,
que dic ara, era un magnífic matí d’estiu ben entrat l’agost, i no solament
això, sinó que també era festa major en el meu poble. Portava tot l’estiu
esperant aquest dia i estava molt content que per fi hagués arribat. Potser,
podeu pensar que no n’hi ha per tant. És festa major, sí, i què? Doncs us
equivoqueu, en el meu poble festa major és sinònim de fira, i no una fira
petita qualsevol, és una fira gegant la més gran de tots els voltant. Té les
seves atraccions, les seves paradetes de menjar ràpid, les grans carpes de
jocs, un petit circ i fins i tot una gran sínia que es veia des de tot el
poble. I és que, quan arriba la festa major, es munta la gran fira als afores
del poble, i vénen gent de tot els pobles dels voltants per gaudir com mai,
perquè un esdeveniment com aquest no es dóna tots els dies. I bé, ja que sabeu
perquè estic tan excitat, deixeu-me seguir. Per on anava? Ah, sí. Com us anava
dient, aquest dia era molt especial per mi. Havia quedat amb uns amics per anar
tots junts a la fira aquella tarda. Em vaig passar tot el matí fent una llista
de les atraccions que pujaria i els llocs on aniria, tot esperant nerviós
l’hora de marxar. Tot semblava perfecte, fins que cap a l’hora de dinar, vaig
mirar per la finestra. El cor em va fer un bot al pit. El dia s’havia llevat
amb un sol radiant, i ara el cel s’estava omplint de núvols. No podia ser, per
mi s’acabava el món. Vaig anar corrents a la cuina i vaig encendre la
televisió. Vaig començar a menjar sense desenganxar la mirada del televisor,
estaven donant els informatius, però jo esperava amb impaciència que arribés la
secció del temps. Això pintava molt negre i el senyor del temps m’ho va acabar
de deixar clar. S’esperaven pluges a partir d’avui. Vaig tornar a mirar per la
finestra. Ara hi havia encara més núvols, i jo pregava a déu perquè no plogués
fins demà. La meva alegria s’havia apagat de cop i volta i els meus plans de
diversió s’havien anat en orris. Tot i així, vaig seguir endavant, no vaig
deixar de mirar per la finestra i com que semblava que no plouria vam quedar de
totes maneres. Em van trucar, vaig agafar l’abric, les claus, el mòbil, uns quants
diners i també un paraigua, que esperava no haver d’utilitzar. Vaig baixar al
carrer on m’esperaven els meus amics i vam anar cap a la fira. Semblava que
clarejava una mica i jo estava segur que no plouria. Volia passar-m’ho bé i
vaig decidir que cap núvol m’espatllaria aquell dia.
Finalment vam arribar a
la fira. Semblava un somni, tot estava ple de llums i la sínia semblava un
estel, també estava ple de gent que reia i s’ho passava bé. Vam córrer com
bojos cap a la primera atracció que vam veure. Estàvem feliços, vam pujar a un
parell d’atraccions i després fins i tot a la sínia que ens agradava molt,
perquè quan estàvem a dalt del tot podíem veure tot el poble i els voltants, un
paisatge fantàstic. Ens havíem pujat en moltes atraccions, havíem comprat tot
tipus de llaminadures i encara teníem ganes de més. Vam trobar altres amics i
vam tornar a pujar a les atraccions. Aquell dia vam gaudir com mai ho havíem
fet, jo estava al·lucinat i a sobre no havia plogut en tota la tarda. Però com
tot, això també s’acabava, i és que ben aviat la fira tancaria. Però no me’n
podia anar sense abans haver anat a la meva parada preferida. Es tractava de
disparar a unes pilotetes amb una petita escopeta de balins, i depenent de la
puntuació optava a un premi o un altre. M’agradava molt i per això sempre la
deixava per al final. Quan vam arribar vaig mirar quin dels possibles premis
m’agradava més i una vegada el vaig trobar vaig demanar per una jugada. Els
meus amics també van voler provar. El premi que havia escollit es tractava
d’una gran pilota de color groc. Només quedava una, però com que ja havia jugat
moltes vegades i tenia bona punteria, estava segur de que l’anava a guanyar.
Vaig començar a disparar convençut, fins que a l’acabar vaig adonar-me’n que
havia estat una de les pitjors jugades que havia fet. No m’explicava com podia
haver tocat tan poques pilotetes, i a sobre la meva puntuació no arribava per
al premi que desitjava. Estava molt enfadat i vaig donar una puntada de peu al
terra. Tot hauria quedat en això , si no fos perquè un dels meus amics va
guanyar la partida i com a premi va demanar la pilota que volia. Això em va
cabrejar molt. No podia creure’m com podia arribar a tenir tan mala sort, a
sobre que perdo per primera vegada, va ell i es queda amb el premi que jo
volia. Ara em sembla una tonteria, però en aquell moment estava ple de ràbia. Vaig
deixar l’escopeta en el seu lloc i amb l’excusa de que es feia tard me’n vaig anar
cap a la sortida. Ells em van seguir, anaven parlant i jugant amb el premi,
però jo no m’adonava de res, tan sols estava capficat en els meus pensaments.
Donant una i més voltes al que havia passat. Una i altra vegada em preguntava
com podia tenir tan mala sort, com havia pogut fallar els trets, no ho entenia.
Anàvem de camí a la sortida ja era molt tard i la fira estava a punt de tancar.
Jo estava molt empipat i a sobre tenia una son que no m’aguantava dret, de
sobte se’m va aparèixer davant una petita carpa de color violeta amb un cartell
lluminós que deia: “Recupera la teva Sort”. En aquell moment se’m van
obrir els ulls i vaig pensar que allà trobaria la solució a tots els meus problemes.
Vaig dir als meus amics que m’esperessin un moment, que no trigaria gaire. Vaig
entrar en aquella carpa i vaig tenir la sensació d’estar en una pel·lícula. Era
petita, amb moltes cortines per tot arreu, alguns prestatges plens de trèvols,
ferradures, medalles, escultures d'animals, fotografies, plantes i herbes, un
munt d'amulets i una infinitat de coses més. Enmig hi havia una petita taula
rodona amb una esfera de vidre en el mig i una dona a l’altre costat mirant-me
fixament. Duia un vestit molt gran amb un mocador al cap i un altre que li
tapava la cara. Portava grans collarets penjats i les mans pintades i plenes
d’anells. També hi havia molt de fum i un fort olor a encens, que a mi
m’ofegava. Poc a poc vaig aconseguir asseure’m a una cadira i dir perquè havia
anat. Llavors la dona va seure al meu davant. Va estirar els braços i va
començar a formular uns encanteris alhora que movia el cap d’un costat cap a
l’altre. Jo cada cop estava més marejat, entre el fum, els crits i els
moviments d’aquella estranya dona semblava que m’esclataria el cap. Llavors
vaig decidir sortir d’allà, em vaig aixecar i no sé si va ser per la son que
tenia, pel mareig o per tot plegat, que em vaig entrebancar i vaig anar a parar
contra un dels pals que aguantaven la carpa, amb tan mala sort que dos dels
prestatges em van caure a sobre. Vaig sentir un cop fort al cap i vaig acabar sepultat
sota una muntanya d’amulets, ferradures i tota mena d’objectes semblants.
Després d’això per mi tot es va fer fosc.
Em vaig despertar al matí
següent sense recordar gran cosa del que havia passat. El cap encara amb donava
voltes, però finalment vaig aconseguir centrar-me. Portava el cap embenat i
estava en una habitació d’hospital, o això semblava. Vaig mirar per la finestra
de l’habitació i, tal i com va dir el senyor del temps, estava plovent. En aquell
moment, va ser quan va entrar la meva mare, pobra, segurament havia passat la
nit allà amb mi. Es va asseure al meu costat, em va preguntar com em trobava i
em va explicar el que havia passat. Pel que sembla, el vespre anterior, quan
vaig quedar enterrat sota aquella muntanya d’amulets i de més, els meus amics, que
encara m’esperaven, van anar corrents a ajudar-me, juntament amb aquella dona i
algun guàrdia que passava per allà. Em van treure, i al veure que em trobava
inconscient van trucar a la meva mare. En arribar ella i en veure que seguia
sense reaccionar, van trucar una ambulància i em van portar aquí, a l’hospital.
De sobte apareix un metge a la porta que vol parlar amb la meva mare. Tot
plegat ara sento una mica de vergonya pel que ha passat. Al cap d’uns minuts
torna a entrar la meva mare i jo li pregunto que li han dit. Ella em respon que
estigui tranquil, que només tinc el cop al cap i cap cosa molt greu. Quin
descans, la veritat. Després d’això la meva mare torna a sortir, i és quan
m’adono que al costat meu, al terra hi ha la pilota groga d’ahir. També hi ha
una petita carta a la tauleta, de part del meu amic, desitjant-me que em
millori. Mira que n’és de bo. Però això no és tot. També hi ha un petit sobre
de color violeta. Dins hi ha un petit amulet de color daurat en forma de trèvol
de quatre fulles. Ja sé, segurament és d’aquella dona de la fira. Ara em sento
malament, a sobre que me li carrego la tenda, em regala això. No sé si puc
acceptar aquests regals. Quan surti de l’hospital hauré d’anar a demanar-li
disculpes a la dona, i a donar-li les gràcies al meu amic. I és que això que
m’ha passat sí que és, literalment, “Un cop de sort”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada