LLENGUA CATALANA

                                                                                                          




23102: GUILIA, la filla de Déu

Encara ho recordo bé: 23 de desembre del 1944, estàvem sopant quan van entrar a casa. Làvia i la mare cridaven, el pare demanava que se lenduguessin a ell, i que ens deixessin a nosaltres lliures. Jo i el meu germà Aaron simplement observàvem aterrats. Sense gairebé adonar-nos-en ja ens havien entaforat en una habitació. Fora es sentia la mare i làvia plorar, jo intentava convencem que allò només era un mal son. De sobte un tret va callar aquelles veu espantades, tanco els ulls el més fort que puc,no és real, no és realem repeteixo, un crit ofegat surt de la boca de la meva mare. Després daixò res del que recordo daquella nit és nítid.
El següent fet que tinc clar és quan em van portar a una espècie de presó, ja nhavia sentit parlar, les anomenaven camps de concentració. Vaig arribar allà amb lAaron i ens van ficar a una sala, allà ens van donar un uniforme, que pel que havia pogut veure tothom duia. Després ens van rapar, podia veure el que abans havia estat la meva cabellera negra escampada per terra. Ningú es va molestar en preguntar-me com em deia, primer em cridaven detu, més tard, em van tatuar un número al braç23102aquest es convertiria en el meu nou nom. Guilia, (filla de Déu) quedaria només en la meva memòria.
A partir daquest moment vaig perdre qualsevol tipus de contacte amb els que abans havien estat la meva família.
La primera nit va ser la més dura, em van portar a empentes fins a una barraca, allà em van assignar una llitera, jo com era la més jove de les tres que hi dormiríem em va tocar a dalt de tot, em vaig fixar que les lliteres més baixes tenien un matalàs de palla, jo en canvi dormia sobre una taula de fusta humida, que em calava tot el fred. Ningú parlava, tot era silenci, només se sentien les dents de la gent petar pel fred.
Vaig sentir uns plors, provenien del fons de lhabitació, em vaig llevar i a les palpentes vaig intentar arribar fins al seus orígens. Allà vaig veure una noia, també dormia a la llitera més alta, aparentment érem iguals, les dues amb aquell uniforme, sense cabell i amb un número tatuat al braç, quan em vaig apropar una mica més vaig veure que tenia tot el cos ple de ferides. Des daleshores la Haviva es va convertit en la meva millor i única amiga.
Al sortir el sol, van entrar a lestànça cinc homes amb aquell uniforme que tant respecte mimposava, jo no estava al meu llit, mhavia passat tota la nit parlant amb la Haviva, em van veure, em van agafar amb brutalitat pel braç i em van tirar contra un llit, un home amb cara de pocs amics es va apropar a mi i em va començar a colpejar a lesquena amb un fuet, mentre cridava amb iraEls nous sempre doneu més problemes, ja tensenyaré jo a tu què sha de fer a lhora de dormir!.
Desprès de dos minuts de cops sense pausa em va aixecar amb brutalitat i em va empentar cap a lexterior, em va donar una pala i em va portar fins a un camp per llaurar, vaig interpretar que aquell dia no esmorzava.
Vaig treballar una hora rere laltra, fins a les dues del migdia. Per fi lhora de dinar, tenia molta gana, un dels homes es va apropar a mi i em va donar una llesca de pa, jo veia com tothom sel menjava, ningú esperava el primer plat, tots començaven altre cop a picar, em vaig adonar, aquest tros de pa era tot el que hi havia per dinar. Vaig resignar-me a seguir cavant, Haviva manava explicant com era la seva vida abans dentrar en aquest camp. La tarda anava força bé, no resultava tant dolent com mhavien explicat; llavors ens va reunir a tots a una espècie de plaça, al mig hi havia dues cordes, no entenia res, un home de cos robust ens va fer callar, va pujar a la plataforma un noi, no deuria ser gaire més gran que jo, però aparentava el doble de ledat que tenia, les seves cames semblaven escuradents, tenia el cos ple desgarrapades i a dures penes era capaç de mantenir-se dret, ja no tenia forces per treballar. Li van posar la corda al voltant del coll, el cos es balancejava mentre la vida se li escapava, no podia deixar de mirar.
Al final del dia estava tota suada, la única cosa que desitjava era una bona dutxa, però no mho van permetre. Per sopar em van donar mig bol dalguna cosa semblant a un estofat. Estava completament baldada, una jornada de 15 hores, no podia amb la meva ànima, el que més em pesava era saber que aquell només era el primer dia.
Els dies anaven passant, tots eren iguals. Et llevaven només cantar el gall i treballaves de sol a sol.
Jo seguia amb lesperança de veure la meva família, la Haviva mexplicava que ella feia temps que era allà i encara no sabia res dels seus pares, la única esperança que tenia era que treballessin a la cuina o a la infermeria, per el que havia sentit era lúnica manera de sobreviure, la resta no duraven més de sis mesos.
Ja portava un mes i mig en aquell lloc, mhavia aprimat més del que mhauria pogut imaginar, el cos no em responia.
Va ser un divendres, estava tan cansada que no era capaç daixecar-me, jo ho intentava però les cames no em feien cas, eren només les cinc de la matinada. Aquell home del primer dia em va tornar a agafar del braç i a empentes, em va portar a una garjola molt petita, no tenia ni espai per seure, vaig estar tot el dia allà ficada, denpeus. Lhome deia que era un gandula.
Poc a poc, aquella garjola i jo ens vam fer íntimes amigues, passava més temps allà dreta que al meu propi llit. De fet preferia estar allà ficada que no pas testimoni dels penjaments que feien al mig de la plaça.
Va arribar el 20 de març de 1945, per la Haviva un dia molt important, era el seu aniversari, feia 17 anys, volíem celebrar-ho les dues juntes. La millor idea que vam tenir va ser dintentar aconseguir una llesca de pa i mig pot de melmelada, seria tot un banquet per a nosaltres.
Jo em vaig quedar a fora vigilant, era una nit freda com tantes altres, plovia a bots i barrals, no hi havia llum, de tant en tant un llamp dividia el cel on dos, acompanyat dun tro que retrunyia amb força. La Haviva va entrar a la cuina.
La nit va acabar i la tempesta ja havia amainat, la Haviva no sortia de la cuina, per un moment vaig pensar que mhavia abandonat allà fora. Vaig anar a treballar, ella no va aparèixer pel camp, el meu primer pensament va ser quina barra, després vaig pensar que potser li havia passat alguna cosa. A lhora del descans vaig anar a buscar-la, ningú no lhavia vista, poder estava en aquella gàbia estreta per no llevar-se a lhora.
Les set de la tarda, ens concentren a tots a la plaça, ens fan callar i ens presenten la víctima de la corda. Era ella, la Haviva. Lacusaven de traïdora, ningú havia fet cas al que deia, a ningú li importava el seu aniversari. Vaig tancar els ulls amb força i em vaig repetirno és real, no és real.
Els dies passaven cada cop més lents, la gent de la meva barraca anava desapareixent i alhora en venia de nova, una dona duns trenta anys deia que estaven experimentant amb el seu fill, al principi la prenia per boja, després em vaig adonar que tot era cert, vaig sentir parlar uns nazis dunes càmeres a baixa presó, transplantament dossos, vacunes que infectaven de malària, tifus ... tot sonava molt inversemblant a les meves orelles, el pitjor és que tot era cert
26 dabril de 1945, ja no puc mourem pràcticament. Ve aquell guarda amb cara de pocs amics i em diu que em ja no serveixo per a res, que he arribat al límit de les meves forces. A mi, i a desenes de persones més ens porten fins a uns vestuaris i ens fan despullar. La gent parla dunes càmeres de gas, estic aterrada. A fora es senten crits, de cop entren al vestuari uns homes amb un uniforme que no havia vist mai, sento trets, crits i explosions: els britànics havien arribat al camp de concentració per alliberar-lo.
Ara tinc 69 anys, recordo aquell dia i no mho crec, poder va ser el destí o simplement un cop de sort.





Nou camions i milions de persones felices
Treballant tot el dia,
per
portar calers a casa,
divuit
hores pencant,
i
tres monedes guanyant.
Injustícia? No, que va!
Al
tercer món és el que hi ha,
tres
hores caminant per treballar,
o
sis per a lescola anar.

Prefereixo
treballar,
portar
diners i menjar,
amb
família nombrosa,
i
vuit boques que alimentar.

Potser
sóc jove, quinze anys,
però
aquesta vida així funciona:
mentre
uns gaudeixen de la seva fortuna,
els
altres morim per no poder pagar una vacuna.

És
aquesta amargura
de
no saber el que tespera,
si
algun dia canviarà,
o
sempre serà igual.

Però
sabia que aquest dia arribaria,
nou
camions plens de menjar,
que
alguna persona donaria,
i
la vam rebre amb alegria.







Els
petits ja no es queixen
de
que tenen set o gana,
no,
no, tot el contrari,
demanen
menys, encara!

Hospitals construïts,
han alegrat les nostres vides,
i escoles a les zones,
que han alegrat els mes joves.

Agraïts estarem sempre,
per aquesta meravella,
que ens ha millorat la vida,
i que ha alegrat fins a la més vella!
Ara feliços som,
per saber que en el món,
encara queda gent bona i amb cor.


Anna Mantis Benitez 08/04/12



SEPULTAT  SOTA LA SORT

“Un cop de sort”, no sé què és el que pensa la gent quan escolta aquestes paraules, però de ben segur que no pensen el mateix que jo. A mi, això, em recorda una experiència que vaig tenir, farà un parell d’anys, i que dóna un sentit completament diferent a aquesta expressió. I doncs, és aquest fet el que trobo oportú d’explicar ara.
Era un matí qualsevol, que dic ara, era un magnífic matí d’estiu ben entrat l’agost, i no solament això, sinó que també era festa major en el meu poble. Portava tot l’estiu esperant aquest dia i estava molt content que per fi hagués arribat. Potser, podeu pensar que no n’hi ha per tant. És festa major, sí, i què? Doncs us equivoqueu, en el meu poble festa major és sinònim de fira, i no una fira petita qualsevol, és una fira gegant la més gran de tots els voltant. Té les seves atraccions, les seves paradetes de menjar ràpid, les grans carpes de jocs, un petit circ i fins i tot una gran sínia que es veia des de tot el poble. I és que, quan arriba la festa major, es munta la gran fira als afores del poble, i vénen gent de tot els pobles dels voltants per gaudir com mai, perquè un esdeveniment com aquest no es dóna tots els dies. I bé, ja que sabeu perquè estic tan excitat, deixeu-me seguir. Per on anava? Ah, sí. Com us anava dient, aquest dia era molt especial per mi. Havia quedat amb uns amics per anar tots junts a la fira aquella tarda. Em vaig passar tot el matí fent una llista de les atraccions que pujaria i els llocs on aniria, tot esperant nerviós l’hora de marxar. Tot semblava perfecte, fins que cap a l’hora de dinar, vaig mirar per la finestra. El cor em va fer un bot al pit. El dia s’havia llevat amb un sol radiant, i ara el cel s’estava omplint de núvols. No podia ser, per mi s’acabava el món. Vaig anar corrents a la cuina i vaig encendre la televisió. Vaig començar a menjar sense desenganxar la mirada del televisor, estaven donant els informatius, però jo esperava amb impaciència que arribés la secció del temps. Això pintava molt negre i el senyor del temps m’ho va acabar de deixar clar. S’esperaven pluges a partir d’avui. Vaig tornar a mirar per la finestra. Ara hi havia encara més núvols, i jo pregava a déu perquè no plogués fins demà. La meva alegria s’havia apagat de cop i volta i els meus plans de diversió s’havien anat en orris. Tot i així, vaig seguir endavant, no vaig deixar de mirar per la finestra i com que semblava que no plouria vam quedar de totes maneres. Em van trucar, vaig agafar l’abric, les claus, el mòbil, uns quants diners i també un paraigua, que esperava no haver d’utilitzar. Vaig baixar al carrer on m’esperaven els meus amics i vam anar cap a la fira. Semblava que clarejava una mica i jo estava segur que no plouria. Volia passar-m’ho bé i vaig decidir que cap núvol m’espatllaria aquell dia.
Finalment vam arribar a la fira. Semblava un somni, tot estava ple de llums i la sínia semblava un estel, també estava ple de gent que reia i s’ho passava bé. Vam córrer com bojos cap a la primera atracció que vam veure. Estàvem feliços, vam pujar a un parell d’atraccions i després fins i tot a la sínia que ens agradava molt, perquè quan estàvem a dalt del tot podíem veure tot el poble i els voltants, un paisatge fantàstic. Ens havíem pujat en moltes atraccions, havíem comprat tot tipus de llaminadures i encara teníem ganes de més. Vam trobar altres amics i vam tornar a pujar a les atraccions. Aquell dia vam gaudir com mai ho havíem fet, jo estava al·lucinat i a sobre no havia plogut en tota la tarda. Però com tot, això també s’acabava, i és que ben aviat la fira tancaria. Però no me’n podia anar sense abans haver anat a la meva parada preferida. Es tractava de disparar a unes pilotetes amb una petita escopeta de balins, i depenent de la puntuació optava a un premi o un altre. M’agradava molt i per això sempre la deixava per al final. Quan vam arribar vaig mirar quin dels possibles premis m’agradava més i una vegada el vaig trobar vaig demanar per una jugada. Els meus amics també van voler provar. El premi que havia escollit es tractava d’una gran pilota de color groc. Només quedava una, però com que ja havia jugat moltes vegades i tenia bona punteria, estava segur de que l’anava a guanyar. Vaig començar a disparar convençut, fins que a l’acabar vaig adonar-me’n que havia estat una de les pitjors jugades que havia fet. No m’explicava com podia haver tocat tan poques pilotetes, i a sobre la meva puntuació no arribava per al premi que desitjava. Estava molt enfadat i vaig donar una puntada de peu al terra. Tot hauria quedat en això , si no fos perquè un dels meus amics va guanyar la partida i com a premi va demanar la pilota que volia. Això em va cabrejar molt. No podia creure’m com podia arribar a tenir tan mala sort, a sobre que perdo per primera vegada, va ell i es queda amb el premi que jo volia. Ara em sembla una tonteria, però en aquell moment estava ple de ràbia. Vaig deixar l’escopeta en el seu lloc i amb l’excusa de que es feia tard me’n vaig anar cap a la sortida. Ells em van seguir, anaven parlant i jugant amb el premi, però jo no m’adonava de res, tan sols estava capficat en els meus pensaments. Donant una i més voltes al que havia passat. Una i altra vegada em preguntava com podia tenir tan mala sort, com havia pogut fallar els trets, no ho entenia. Anàvem de camí a la sortida ja era molt tard i la fira estava a punt de tancar. Jo estava molt empipat i a sobre tenia una son que no m’aguantava dret, de sobte se’m va aparèixer davant una petita carpa de color violeta amb un cartell lluminós que deia: “Recupera la teva Sort”. En aquell moment se’m van obrir els ulls i vaig pensar que allà trobaria la solució a tots els meus problemes. Vaig dir als meus amics que m’esperessin un moment, que no trigaria gaire. Vaig entrar en aquella carpa i vaig tenir la sensació d’estar en una pel·lícula. Era petita, amb moltes cortines per tot arreu, alguns prestatges plens de trèvols, ferradures, medalles, escultures d'animals, fotografies, plantes i herbes, un munt d'amulets i una infinitat de coses més. Enmig hi havia una petita taula rodona amb una esfera de vidre en el mig i una dona a l’altre costat mirant-me fixament. Duia un vestit molt gran amb un mocador al cap i un altre que li tapava la cara. Portava grans collarets penjats i les mans pintades i plenes d’anells. També hi havia molt de fum i un fort olor a encens, que a mi m’ofegava. Poc a poc vaig aconseguir asseure’m a una cadira i dir perquè havia anat. Llavors la dona va seure al meu davant. Va estirar els braços i va començar a formular uns encanteris alhora que movia el cap d’un costat cap a l’altre. Jo cada cop estava més marejat, entre el fum, els crits i els moviments d’aquella estranya dona semblava que m’esclataria el cap. Llavors vaig decidir sortir d’allà, em vaig aixecar i no sé si va ser per la son que tenia, pel mareig o per tot plegat, que em vaig entrebancar i vaig anar a parar contra un dels pals que aguantaven la carpa, amb tan mala sort que dos dels prestatges em van caure a sobre. Vaig sentir un cop fort al cap i vaig acabar sepultat sota una muntanya d’amulets, ferradures i tota mena d’objectes semblants. Després d’això per mi tot es va fer fosc.
Em vaig despertar al matí següent sense recordar gran cosa del que havia passat. El cap encara amb donava voltes, però finalment vaig aconseguir centrar-me. Portava el cap embenat i estava en una habitació d’hospital, o això semblava. Vaig mirar per la finestra de l’habitació i, tal i com va dir el senyor del temps, estava plovent. En aquell moment, va ser quan va entrar la meva mare, pobra, segurament havia passat la nit allà amb mi. Es va asseure al meu costat, em va preguntar com em trobava i em va explicar el que havia passat. Pel que sembla, el vespre anterior, quan vaig quedar enterrat sota aquella muntanya d’amulets i de més, els meus amics, que encara m’esperaven, van anar corrents a ajudar-me, juntament amb aquella dona i algun guàrdia que passava per allà. Em van treure, i al veure que em trobava inconscient van trucar a la meva mare. En arribar ella i en veure que seguia sense reaccionar, van trucar una ambulància i em van portar aquí, a l’hospital. De sobte apareix un metge a la porta que vol parlar amb la meva mare. Tot plegat ara sento una mica de vergonya pel que ha passat. Al cap d’uns minuts torna a entrar la meva mare i jo li pregunto que li han dit. Ella em respon que estigui tranquil, que només tinc el cop al cap i cap cosa molt greu. Quin descans, la veritat. Després d’això la meva mare torna a sortir, i és quan m’adono que al costat meu, al terra hi ha la pilota groga d’ahir. També hi ha una petita carta a la tauleta, de part del meu amic, desitjant-me que em millori. Mira que n’és de bo. Però això no és tot. També hi ha un petit sobre de color violeta. Dins hi ha un petit amulet de color daurat en forma de trèvol de quatre fulles. Ja sé, segurament és d’aquella dona de la fira. Ara em sento malament, a sobre que me li carrego la tenda, em regala això. No sé si puc acceptar aquests regals. Quan surti de l’hospital hauré d’anar a demanar-li disculpes a la dona, i a donar-li les gràcies al meu amic. I és que això que m’ha passat sí que és, literalment, “Un cop de sort”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada